Societat i llengües dels gitanos catalans

Reproduïm una versió reduïda d’aquest article de Jean-Paul Escudero, del Centre d’Études et de Recherches Catalanes de la Universitat Paul Valéry (Montpeller), publicat a Les Notícies de llengua i Treball, núm. 46. La revista, que conté un monogràfic dedicat a la comunitat gitana, es presentarà el dimecres 20 de juny a la seu històrica de la UGT de Catalunya a Barcelona, coincidint amb la inauguració de l’exposició “600 anys del poble gitano a Catalunya“. Aquí podeu llegir la versió íntegra de l’article.


lengua gitana
Les llengües i els seus parlants

La història dels zíngars és la història d’una fragmentació lingüística i cultural sense límits. Els moviments de diàspora dels homes viatgers a tot Europa i a la meitat del món, amb la separació i l’aïllament progressiu dels seus descendents, a dins de societats dominants paies, molt diverses, ha produït una ruptura cultural que varia entre països, ciutats i pobles… Aquestes diferències estan plenament integrades i apareixen a tot arreu. No divideixen únicament els gitanos i els paios, sinó que en una mateixa comunitat gitana es conserven, es protegeixen i es perfeccionen, per dir-ho d’alguna manera. Les diferències separen les famílies, els barris, els carrers. El vestir de cadascú, la cuina, les normes de festeig i de casament, la música i la manera d’interpretar-la, el tipus de relació amb l’ambient paio… són aspectes discrets o ostensibles de la vida quotidiana que ofereixen possibilitats innumerables de demostrar la seva diferència. El parlar de cada comunitat se situa al capdavant d’aquests valors identificadors dels quals és inseparable.

Les llengües més conegudes a Europa s’han expandit en ones regulars des de nuclis històrics, com ara el castellà des del nord de Castella, el francès des de la Conca de París, el català des del Pirineu oriental i central. En canvi, la geografia de les llengües gitanes (tant si s’han originat a l’Índia com a les societats paies circumdants) no obeeix a una noció territorial clàssica sinó que ha anat seguint les migracions, multipolars i quasi sempre discretes de les famílies més fràgils, afectades per la gana, les guerres o l’atur. A l’interior mateix de Catalunya, actualment, és notable la presència de gitanos andalusos, extremenys i portuguesos, però també hem d’esmentar els que els gitanos catalans anomenen húngaros i que si no m’equivoco pertanyen al grup rom procedent de l’Europa oriental.

El bilingüisme (o el multilingüisme) és un element constitutiu de les cultures gitanes. L’arribada de grups zíngars, amb una llengua neoíndia, a la Corona d’Aragó el XV, suposà un aprenentatge progressiu dels parlars vigents en aquest territori. La fidelitat a llur idioma, la llengua romaní, totalment desconeguda a Espanya, fou un problema constant en els anys d’intolerància que començaven. Unes lleis dràstiques, destinades al genocidi lingüístic i cultural, van anar preparant durant centúries la desaparició d’aquella parla exòtica. L’aïllament obligatori i controlat dels gitanos en una multitud de pobles de Catalunya el XVIII, va contribuir a reforçar el contacte entre llengües i també a incrementar la fragmentació i l’afebliment de la parla interna. La situació sociolingüística dels gitanos de Catalunya cap al 1800 es pot conèixer indirectament, gràcies a un informe de l’època redactat al Rosselló. Malgrat les hores dramàtiques de la seva història, aleshores els gitanos conservaven una llengua neoíndia per comunicar-se espontàniament, i d’altra banda feien servir el català en les seves relacions amb la gent paia del país. Pel seu tarannà conservador, aquell bilingüisme arrelat encara va mantenir-se fins a les primeres dècades del segle XX en una mena de llengua mixta, caló-català, que aflora en els exemples de l’apèndix lexical de Sota Montjuïc, publicat per Juli Vallmitjana el 1908. Avui dia, de tot allò només ha sobreviscut un vocabulari, gairebé desproveït de gramàtica pròpia, anomenat simplement caló o gitano que supleix com pot el paper de la llengua anterior. El coneixement del vocabulari gitano sol ser més baix com més joves són els individus.

Tot i el seu estat crític, el caló ha tingut sempre i encara té un prestigi molt alt entre els seus parlants. La presència de forasters amb els quals el català (o el castellà) són llengües compartides, produeix a vegades una falta d’intimitat i afavoreix l’emergència del vocabulari caló. En una compra o una venda, per exemple, amb una paraula discreta en gitano n’hi haurà prou per desencallar una situació complexa entremig de paios inoportuns. Els pensaments d’un gitano no es poden revelar a desconeguts. El caló sorgeix com una defensa però també expressa el plaer de la intimitat recobrada. La delectació exclusivament gitana de fer servir mots de caló només pot comparar-se amb la passió incondicional per la música pròpia de la comunitat, el flamenc. El caràcter secret del caló el converteix sovint en un tabú, però podem afirmar que la publicació d’un reguitzell de diccionaris i reculls, essencialment des del segle XIX, ha trencat el misteri ja fa temps entre els estudiosos gitanos i paios.

RODA GITANAResumint les condicions dels usos lingüístics externs dels gitanos catalans, hem de suposar que des dels orígens, el català ha estat la llengua natural per a les relacions amb la població no gitana, però en situacions d’intromissió paia, s’ha conservat durant segles la llengua romaní, o elements d’aquesta llengua, per perpetuar la cohesió del grup.

L’enorme diversitat de les cultures i dels parlars zíngars a tot el món, l’allunyament permanent de les seves estructures i el caràcter profundament independent dels gitanos, dels manux, dels sinti o dels rom, semblen incompatibles amb la restauració d’una llengua internacional comuna. L’absència d’institucions que representin realment un sol poble n’és la traducció més clara. Tanmateix s’han fet últimament esforços en aquest sentit. A Catalunya, hem d’esmentar l’obra de divulgació de Juan de Dios Ramírez-Heredia des de l’angle del romanókaló. Fora d’aquí, es coneixen altres propostes com la de Vania de Gila-Kochanowsky, o la de Marcel Kurtiàde (Cortiade) que han tingut una acceptació diversa a Europa. El problema inherent de qualsevol assaig de normalització rau en el model escollit, necessàriament local i generalment minoritari, que no sempre s’avé amb certs trets importants d’altres dialectes, i ha de ser finalment reconegut per ells.

 

El caló tal com és actualment

Com ho hem apuntat més amunt, el caló contemporani és un conjunt de paraules residuals que procedeixen principalment de la llengua romaní. Els lingüistes que han estudiat la qüestió coincideixen a situar l’origen d’aquest idioma al nord-oest de l’Índia i l’han relacionat, entre altres coses, amb l’hindi (la llengua oficial de l’Índia) i el panjabi. Les migracions cap a l’oest i els contactes naturals amb cultures divergents, han provocat manlleus a altres llengües, com ara el persa i més endavant el grec, el serbi, el romanès, l’alemany, el francès, etc., que apareixen en proporcions variables, en els diversos dialectes zíngars d’Europa. Si la base principal del lèxic caló no planteja gaires dificultats pel que fa a la seva estirp índia, l’estructura interna de la seva forma més moderna ha estat envaïda per la fonologia i la morfologia de les llengües peninsulars i ha originat un caló portuguès, un caló andalús, un caló basc i un caló català. […]

 

El caló que parlem sense saber-ho

Les fronteres entre els idiomes no són mai línies definitivament tancades. Més de cinc-cents anys de menyspreu i d’atracció entre el caló i les llengües dominants han deixat empremtes inesborrables a cada cantó. Hem posat de manifest la supeditació del caló modern al català però sabem que la parla dels gitanos també ha influït sobre les llengües dels paios. Els manlleus del català al caló no s’han fet directament —això hauria significat una indiscreció per part dels gitanos— han fet servir una mena de territori neutre i obert a totes les marginacions: l’argot. Els argots neixen a la perifèria, geogràfica o social, de les ciutats i es troben en contacte freqüent amb el món gitano. Per dinàmiques pròpies, solen buscar l’hermetisme o l’originalitat. La sufixació i la infixació hi tenen un paper important en l’ocultació de les paraules. Per aquestes raons, el caló i els parlars zíngars en general han estat uns models i una de les fonts dels argots, com a llengües secretes preexistents. Hem comprovat l’existència d’aquests manlleus en castellà, en francès, en català, en italià i en hongarès, i és molt probable que altres llengües, mitjançant l’argot, hagin sentit una atracció semblant pels mots gitanos.

Són gitanismes ben arrelats a casa nostra aquests mots que tenen significats a vegades diferents en argot (la llista naturalment no és exhaustiva): camelar (estimar), calés < kalé (negres), carrincló < karrikló (boig), dinyar o dinyarla del radical d– (donar, i potser per eufemisme morir), halar < [xa]- (menjar), mangar < mang– (demanar caritat), manguis (pronom pers. jo), nanai < na naj [naj] (aprox. no, no n’hi ha), pirar < phir– (caminar), pohinar < pokin– (pagar), xava (noi, noiet)…

 

Del caló català al català gitano

Malgrat l’afebliment indiscutible del caló, a hores d’ara, l’anivellament lingüístic i la confusió amb el món paio no s’han realitzat.

Més enllà dels argots efímers, més enllà del caló i del seu incert futur, les societats gitanes han sabut inventar en el si de les societats paies dominants i a l’interior mateix dels seus propis idiomes, uns espais de llibertat i de creació lingüística insospitats. A tot arreu, unes modalitats de català, o de castellà, úniques —que com el caló anterior, no obeeixen a nocions territorials conegudes— perpetuen aquella frontera màgica entre el parlar dels gitanos i el parlar dels paios. El cas del català gitano parlat a Perpinyà i fora del domini català França endins, n’és un exemple esplèndid, però sense anar tan lluny, a Barcelona, descobrim una comunitat autòctona, amb un català que tampoc és ben bé barceloní. […] Els gitanos de la ciutat que encara s’han de casar són fadrins quan els paios només coneixen i fan servir la paraula solters. Aquests paios tenen iaios o avis i tiets, mentre que els gitanos, ells, tenen jaios i oncles. Ara i sempre els gitanos d’Hostafrancs tracten la seva gent gran amb el pronom personal vós, quan quasi tothom a Barcelona ha oblidat aquesta elegància.

L’originalitat del català gitano ha superat els elements del caló (no gaire nombrosos) que ha integrat i es manté, fora d’aquell sistema, en una reordenació gitana inimitable dels fonaments de la dialectologia catalana. Tot compartint la mateixa llengua que els paios i moltes característiques del lloc on viuen, els gitanos conserven variants diacròniques o geogràfiques que no s’adiuen amb el parlar de la majoria i que els separen dels paios més propers (el pronom vós pertany al registre culte a Barcelona i fadrí és una forma desusada en aquesta ciutat). Una coincidència necessària i una distància recreada permeten als gitanos de situar-se en el món dels paios i al mateix temps, de poder mirar-se’l discretament des de fora.

El català gitano té doncs unes arrels profundes i la seva gestació ha tingut sempre una lògica gitana en la qual el substrat caló, o la lògica del caló que ha absorbit inevitablement, ha estat determinant.

L’aprofitament i la transformació de les llengües paies ha demostrat, per sobre de tot, la capacitat de renovació constant de la cultura i de la identitat lingüística gitana.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *