Pompeu Fabra, la llengua de les classes treballadores

Reproduïm aquest article de Jordi Ginebra, comissari de l’Any Fabra i professor de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, publicat en l’últim número de la revista Les Notícies de llengua i treball de la UGT de Catalunya (núm. 46, de juny de 2018).


Any Fabra_Una llengua per treballarPompeu Fabra, la llengua de les classes treballadores

¿Què va fer Pompeu Fabra?

Pompeu Fabra (1868-1948) és l’artífex de la normativa contemporània de la llengua catalana. Va ser el principal responsable de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, que es van aprovar el 1913, i l’autor del Diccionari ortogràfic (1917), de la Gramàtica catalana (1918) i del Diccionari general de la llengua catalana (1932). Avui la normativa ortogràfica, gramatical i lèxica del català han passat per un procés de revisió i actualització, i s’han modificat lleugerament, però les línies mestres del català formal actual continuen sent les que va traçar Pompeu Fabra.

Convé saber que l’abast de l’obra de Fabra va molt més enllà de la simple fixació d’uns quants punts d’ortografia, gramàtica i lèxic; d’uns quants punts que eren llavors objecte de desacord i debat. I convé saber que tampoc no és exactament que, per art de màgia, només per l’acció de Pompeu Fabra, una llengua passés sobtadament de l’anarquia absoluta, de la dialectalització irredimible, a l’ordre precís. Per apreciar bé l’obra de Fabra és important adonar-se que l’objectiu del seu treball era obtenir, per al català, una varietat estàndard. I que, en les societats industrials contemporànies —en el model d’estat vigent avui en la part del món que habitem—, l’existència d’una varietat estàndard és una condició necessària perquè els membres de totes les classes socials tinguin accés a una educació igualitària, puguin gaudir d’igualtat d’oportunitats laborals i, en definitiva, estiguin en disposició de beneficiar-se de la condició en plenitud de ciutadans d’una nació.

 

¿Quan es creen les llengües estàndard?

En la societat europea, fins a l’últim terç del segle XVIII la llengua escrita —la llengua culta en general— és sobretot patrimoni de les classes altes. El pas a la contemporaneïtat es caracteritza, en el terreny dels idiomes, perquè la llengua escrita esdevé un bé social per a tothom: es converteix en varietat estàndard. I el coneixement i ús d’aquesta llengua estàndard és condició prèvia per a la participació en el sistema de relacions igualitàries en el si de la comunitat nacional, i aquest estàndard adquireix la propietat de ser instrument invisible però eficaç de cohesió comunicativa, d’homogeneïtzació social, de delimitació d’un espai mental de referències i de regulació de l’accés als béns que es deriven de la condició de ciutadà. Sense el coneixement i ús de l’estàndard nacional ningú no pertany de ple dret a l’estat. Per això la preocupació per l’accés universal a l’alfabetització i a l’educació és un tret de l’estat nacional contemporani.

Al segle XIX la societat catalana era monolingüe, però, sobretot amb el triomf dels liberals, a partir del 1833, Espanya va iniciar un procés de modernització i de transformació en un estat nacional, i l’idioma espanyol es va desenvolupar com a idioma nacional, destinat a esdevenir, per a tots els ciutadans de l’estat, la llengua de referència, la llengua dels àmbits d’ús formals i la llengua del sistema educatiu: l’únic idioma amb varietat estàndard. El desplegament del projecte de nació espanyola impossibilitava l’accés dels altres idiomes als àmbits d’ús formals i els reduïa, així, a l’espai familiar i col·loquial i a l’àmbit de l’expressió folklòrica.

 

¿Què va passar amb el català?

Els catalans es van sotmetre a aquesta nova situació, almenys durant bona part del segle. A partir de la segona meitat de la centúria es va desenvolupar la Renaixença, un moviment de recuperació de la literatura culta en català. Al començament aquesta nova literatura era molt restrictiva quant a gèneres i temes, i presentava unes limitacions ideològiques notables. Però també és cert que de mica en mica el seu l’horitzó es va anar eixamplant. A partir dels anys vuitanta determinats cercles intel·lectuals van difondre cada vegada més la idea que els catalans tenien dret a expressar-se en el seu idioma més enllà del clos familiar i de les expansions literàries. Amb la irrupció del Modernisme, a començament dels noranta, aquesta tendència es va accelerar.

Cal tenir en compte, en relació amb aquest punt, que en aquell moment la llengua catalana escrita hauria pogut quedar fixada com a llengua exclusiva dels cenacles cultes i erudits: una llengua escrita que funcionés en cercles reduïts, com un simple mecanisme ideològic compensatori que permetés als grups de poder local mantenir un orgull diferencial de classe i una teòrica adhesió a una identitat cultural específica, al marge d’unes capes populars que adquirien progressivament el castellà com a idioma de referència i que n’aprenien la varietat estàndard com a veritable modalitat per als àmbits d’ús formals.

 

¿Quin sentit té l’obra de Pompeu Fabra?

¿Quin sentit té l’obra de Pompeu Fabra en aquesta situació històrica? En primer lloc cal posar en relleu que Fabra pertanyia a una família menestral i republicana. No va ser l’il·lustrat de classe alta que «baixa» per fer-se proper al poble i educar-lo. Perquè ell ja era «poble». Potser per aquest motiu va concebre des del començament la nova normativa de la llengua catalana com l’instrument per crear la varietat estàndard catalana que no existia. No es tractava de regular certs detalls ortogràfics perquè una minoria pogués publicar obres literàries als volums dels Jocs Florals. Es tractava d’establir una varietat de referència per a tothom. I això significava establir un codi funcional, fixat, amb unes normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques explícites, que poguessin ensenyar-se sistemàticament i en funció de les quals pogués avaluar-se objectivament l’adquisició de la llengua formal que el ciutadà assolia.

De fet, una part de l’antinormisme, de l’oposició a la codificació de Fabra, s’explica per això: certs escriptors no entenien que, d’alguna manera, una varietat estàndard és una varietat uniforme i simplificada. I que això fa possible que la llengua formal pugui arribar a tothom.

El pensament del jove Fabra va trobar un primer moment d’acollida en els nuclis culturals modernistes, especialment entre el grup d’intel·lectuals que s’aglutinaven al voltant de la revista L’Avenç. Aquest grup aspirava a convertir el català en un idioma nacional —un idioma per a tots els ciutadans—, i defensava un model de llengua funcional, acostat a l’idioma parlat i desproveït de rutines castellanitzants. Ells van veure que Fabra, un jove enginyer que no provenia de cap ambient «catalanista» però que s’havia fet, pel que feia a la llengua, el mateix plantejament que ells, era la persona que els convenia: tenia, a més, una capacitat inusual d’anàlisi lingüística i una formació filològica que no veien en cap altre dels personatges que apareixien en l’escenari del debat cultural del moment.

 

¿Com evoluciona el paper de Pompeu Fabra?

Amb el canvi de segle, el progressiu ascens del catalanisme polític i la creixent hegemonia pública del nacionalisme català de dretes, que va tenir l’expressió cultural més visible i operativa en el moviment del Noucentisme, van crear un context creixent d’afirmació social a favor del català. Això va poder crear la il·lusió (i de fet l’ha creat en historiadors posteriors) que el combat a favor de la fixació i expansió del català estàndard va ser sobretot una operació de la burgesia conservadora. Encara més si tenim en compte que és aquesta burgesia la que crea l’Institut d’Estudis Catalans (1907), la que en formalitza la Secció Filològica (1911), la que «fitxa» Pompeu Fabra perquè lideri el procés de codificació del català —el 1912 Prat de la Riba crea per a ell una càtedra de Llengua Catalana a la Diputació de Barcelona— i la que patrimonialitza el 1913 les Normes ortogràfiques.

(La que «fitxa» aquell jove Pompeu Fabra modernista que s’havia distingit vint anys abans —molts anys abans, doncs— per les seves propostes contundents i radicals. Cal dir marginalment en aquest punt que Prat de la Riba va saber superar les reticències que tenia pel fet que Fabra era d’esquerres, i que Fabra al seu torn va saber vèncer el recel que podia tenir perquè Prat era de dretes.)

Però aquesta lectura seria errònia. És cert que el suport de Prat de la Riba i de la Mancomunitat de Catalunya va ser transcendental per a la difusió del nou codi ortogràfic i gramatical. Però també és cert que la demanda d’estandardització de la llengua catalana era transversal. I n’és una prova clara que quan, en l’àmbit català, el poder canvia de mans, amb la Segona República, el projecte codificador i estandarditzador de Pompeu Fabra no és posat en dubte. Ans al contrari: el govern de Catalunya —primer amb Macià, després amb Companys— va donar ple suport a l’obra de Fabra. Amb la Segona República el català —el català formalitzat per Pompeu Fabra— va estar en vies de convertir-se en la llengua que proveïa una varietat estàndard per a la totalitat de la població: per als rics i per als pobres; per als potentats i, sobretot, per als treballadors.

PFLogo_rgb_h_p

Consideracions finals

Avui la composició demogràfica de Catalunya ha canviat molt. En el període que Fabra va viure, el català era la llengua familiar de la totalitat de la població catalana. Els qui venien de fora es catalanitzaven lingüísticament amb molta rapidesa. Ara no és així. Una part important de la societat catalana no té com a primera llengua el català. I, en molts casos, aquest fet no és recent: la llengua familiar dels pares i dels avis, habitants —o nascuts— a Catalunya des de fa molts anys, no ha estat mai el català.

¿Quin significat té per a tota aquesta població l’obra de Fabra? ¿Quin valor té l’aniversari que commemorem? És important que reprenguem les idees adduïdes a l’inici de l’article: en les societats industrials contemporànies, l’existència d’una varietat estàndard és una condició necessària perquè els membres de totes les classes socials tinguin accés a una educació igualitària, puguin gaudir d’igualtat d’oportunitats laborals i, en definitiva, estiguin en disposició de beneficiar-se de la condició de ciutadans en plenitud. Al marge de la llengua personal i familiar de cadascú, l’adhesió a l’estàndard català és el signe més clar de l’adhesió a un projecte col·lectiu de cohesió, d’integració global de les classes treballadores.

Aquest era el projecte de Pompeu Fabra. Avui, a Catalunya, les coses han canviat, però això no vol dir que hagin de canviar els plantejaments generals. Senzillament, avui el català ja no és patrimoni de les famílies que tenen aquesta llengua com a llengua habitual de relació interna. És patrimoni de totes les famílies que tenen un plantejament progressista de la vida social. Aquest punt és important: tothom —i especialment les persones que pertanyen a la classe treballadora— és convidat a sentir-se implicat en el que significa la celebració de l’Any Fabra. Al marge de l’idioma que s’utilitzi a casa. Perquè, en definitiva, el que hi havia rere els plantejaments de Pompeu Fabra era la lluita a favor de la igualtat de totes les llengües i de totes les cultures. I la lluita a favor de totes les llengües i de totes les cultures és la lluita a favor de totes les persones: de les persones de totes les condicions i classes socials.

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *