Aina Moll, la tenacitat amable

Aina Moll amb la seva neboda Susanna Moll, el 2004 (fotografia: arxiu de la família Moll)

Per Susanna Moll Kammerich


Per a tots els 17 nebots ella era “sa tia Aina”. I per a ella érem el que són els nebots per a una persona amb un gran sentit de la família que no té fills propis: era natural reunir-nos a tots el dia 6 de gener perquè a casa seva els Reis havien deixat un present per a cada un de nosaltres; o rebre’ns a mi i la meva germana (que vivíem a Alemanya) a la casa de Biniali perquè passéssim els estius amb ella durant els anys que el meu pare, el seu germà Josep, no podia venir a Espanya durant la dictadura per motius polítics.

Aina Moll era la major dels vuit fills de Francesc de B. Moll i Francesca Marquès. Malgrat haver nascut dona en una època molt diferent a l’actual, era una dona avançada al seu temps: independent, autosuficient, interessada en l’estudi i en l’exercici d’una professió. A la família no hi havia discriminació, i això es constata a una anècdota que Francesc de B. Moll explica a les seves memòries (Els meus primers trenta anys): després del naixement d’Aina, el mes d’agost del 1930, Miquel Alcover, germà del filòleg Antoni M. Alcover, «gairebé ni la mirà, i digué: —Jo hauria volgut que fos un nin, perquè estudiàs—. La meva sogra se sentí molt d’aquell estirabot del jesuïta i sempre més el va mirar una mica de mal ull. I poc sospitàvem, en aquell moment, que la “nina” menyspreada perquè “no estudiaria”, havia d’estudiar, amb el temps, més que el “nin” més estudiós i gosaria dir que més que el mateix Pare Miquel!».

Francesc de B. Moll va deixar la seva Ciutadella (Menorca) natal als 16 anys per venir a Mallorca per col·laborar amb Mossèn Antoni M. Alcover en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear (o Alcover-Moll), els deu volums del qual va editar entre 1932 i 1962. Paral·lelament es va dedicar a activitats de promoció de la llengua i cultura catalanes, va fundar l’Editorial Moll (1934) i va desenvolupar una intensa activitat docent, investigadora i de divulgació.

Aina, com tots els fills Moll-Marquès, va créixer dins aquest ambient amarat de llengua, cultura, literatura i llibres i va tenir ocasió d’entrar en contacte amb importants lingüistes catalans i estrangers i amb tota la resistència cultural catalana de l’època franquista. Això, com diu ella, va influir en la seva vocació fins al punt de convertir-la en col·laboradora del seu pare en totes les seves activitats.

2_0198

Aina Moll amb el seu pare, Francesc de B. Moll, i la seva germana Francesca (fotografia: arxiu de la família Moll)

Abans i tot d’acabar el batxillerat, treballà en una compilació del vocabulari de Joaquim Ruyra que va obtenir el premi Marian Aguiló de l’Institut d’Estudis Catalans (1948) i s’inicià en la dialectologia acompanyant el seu pare i Manuel Sanchis Guarner a un viatge de tres mesos per tota Catalunya, per realitzar una enquesta dialectològica per a l’Atlas lingüístico de la península Ibérica (ALPI). El 1953 es llicencià amb premi extraordinari en Filosofia i Lletres, especialitat de Filologia Romànica, i formà part del grup d’estudiants que treballaren en l’organització del IX Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas celebrat a Barcelona el mes d’abril.

Seguiren cursos d’estiu, estudis de Filologia Francesa a la Sorbona, a la Universitat d’Estrasburg, un curs de llengua alemanya a Frankfurt, contactes amb professors reconeguts com Badia i Margarit, Fouché, Straka, Hoepffner, Steiger, ampliació d’estudis de dialectologia, fonètica, etc.

De 1954 a 1961 va treballar juntament amb Sanchis Guarner en les tasques de preparació de material dels dos darrers volums del Diccionari, i a l’Editorial Moll, de correctora de proves i directora de les col·leccions literàries «Les Illes d’Or», «Raixa», «La Balanguera», la qual cosa li va proporcionar un contacte permanent amb nombrosos escriptors dels Països Catalans. Paral·lelament va iniciar una tasca que es convertí en molt important per a ella: la de professora. Des del 1954 va fer cursos de català i de francès, classes de Gramàtica Històrica Espanyola a la Universitat de Barcelona, a un institut de Palma… Progressivament es va introduir en aquesta activitat docent fins que es va produir un punt d’inflexió a la seva vida: l’any 1959 Manuel Sanchis Guarner va retornar definitivament a la seva València natal i va deixar vacant la plaça de professor de francès de l’Institut Joan Alcover, que Aina Moll va ocupar primer com a professora interina i el 1961 com a catedràtica, després de guanyar l’oposició. Aquesta circumstància va fer que deixés de banda la investigació per entregar-se a la docència i la divulgació. Va ser sempre una professora exigent i molt estimada pels alumnes. Encara avui els nebots ens trobem amb molta gent que ens diu «jo vaig esser alumne de la teva tia Aina: que bona professora i bona persona!».

3_aina+alumnes

Aina Moll, jove professora, voltada d’un grup d’alumnes (fotografia: arxiu de la família Moll)

El fet d’estar tan immersa dins l’ambient intel·lectual i literari de l’època i participar a la resistència cultural i activitats gairebé clandestines per protegir i promocionar la llengua i cultura la va dur a ser cofundadora de l’Obra Cultural Balear (1962) i més tard, ja dins la democràcia, a treballar molt activament per l’oficialitat del català a les Illes i en suport de l’autonomia: va ser membre de la «Comisión de Traspasos Estado-Consejo General Interinsular» (CGI, 1978) i de la comissió redactora d’un avantprojecte d’Estatut, que fou presentat al ministre Clavero; membre de la Comissió Assessora de Cultura del CGI (1977-1980), que va tenir un paper important a la preparació del decret de bilingüisme (1979), i de la de l’Ajuntament de Palma.

De maig del 1980 a setembre del 1988 va ser directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests vuit anys va dur a terme, com diu ella, «una intensa activitat de contacte amb el públic per promoure la normalització lingüística en un clima de consens general i de respecte dels drets de tots».

Després d’aquesta important gestió, encara dedicà molt del seu temps, esforç i il·lusió a la difusió i normalització de la llengua (va ser coordinadora general de la Campanya de Normalització Lingüística de les Illes Balears, va fer un programa de televisió setmanal de divulgació lingüística, una secció periodística de conscienciació i atenció de consultes de tema lingüístic, «Línia directa amb la Campanya de Normalització», etc.), publicà llibres, entre altres una biografia del seu pare, Francesc de B. Moll: la fidelitat tossuda (2004), i molt més. Però crec que el més destacable de la «tia Aina» és precisament aquest caràcter sempre amable, educat i humil, sempre escoltant i dialogant per aconseguir aquest «clima de consens general i de respecte dels drets de tots». I el fet de ser recordat amb afecte per tants antics alumnes. Va tenir el privilegi de rebre en vida molts premis, distincions i homenatges, però estic segura que el que més il·lusió li va fer era que un col·legi de Palma adoptés el seu nom, convertint-se en CEIP Aina Moll i Marquès.

 


Article publicat en l’últim número de la revista Les Notícies de llengua i treball de la UGT de Catalunya (núm. 48, de juny de 2019).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *